Enric Miralles
Enric Miralles va ser molt més que un arquitecte català. Va ser un visionari que, amb cada traç i cada estructura, va reinventar la manera com habitem el món.
Llicenciat en l “ETSAB el 1974, la seva carrera es va enlairar de manera meteòrica. Des dels seus inicis com a ajudant d” Albert Viaplana i Helio Piñón, Miralles es va submergir a l “ànima de Barcelona, col·laborant en obres que avui formen part de la seva identitat urbana, com ara l” emblemàtica Plaça de Sants.
El 1983 va marcar un nou capítol: va fundar el seu primer estudi juntament amb Carme Pinós. En aquesta etapa, el seu llenguatge arquitectònic va començar a definir-se amb força: corbes tangents, estructures asimètriques, acer i formigó que es transformaven en poesia visual. Obres com Tir amb Arc o el Cementiri d’Igualada no només van ser construccions, sinó també manifestacions de sensibilitat espacial.
La dècada dels 90 va ser la seva època de més maduresa creativa. De la mà de la seva companya i sòcia Benedetta Tagliabue, Enric va aconseguir una profunditat artística sense precedents. Junts van fundar EMBT Arquitectes, un estudi on cada projecte és un joc, un repte, una exploració. Els dos arquitectes, junts, van incorporar amb subtilesa el color, la matèria i el context cultural, donant vida a obres com el Mercat de Santa Caterina , el Parlament escocès o l’eteri Pavelló de la Meditació a Unazuki.
Tot i la seva primerenca partida l “any 2000, el seu llegat roman més viu que mai. Gràcies a l” impuls de Benedetta, EMBT continua sent un far de creativitat, mantenint viva la passió i la visió compartida.
Enric Miralles va ser creador d “escultures habitables, collages conceptuals, idees transformadores. El seu estil irrepetible —exuberant, juganer, profundament lliure— va deixar una empremta inesborrable a Europa, Àsia i al cor dels qui estimen l” arquitectura amb ànima.
