99+ imaginaris | MODEL Festival

Pensar el futur de la ciutat és part de l’ADN de la Barcelona moderna. El Pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà (1859) és la primera gran prova i plasmació encara viva, tan previsora ​​i en transformació. Per esmenar la plana a Cerdà, Lleó Jaussely va rebre l’encàrrec el 1905 d’imaginar una Barcelona més monumental, jerarquitzada i propera a la ciutat-jardí.
Amb el GATCPAC i les avantguardes dels anys 30, Barcelona va tornar a intensificar el seu desig de planificar un futur funcional, tecnològic i igualitari, en què fins i tot el concepte i la forma de les superilles ja hi era present. I del qual la proposta més valenta va ser el projecte de Ciutat de Repòs i de Vacances (1933-1934), situada a una franja de 8 quilòmetres de costa, des del Delta del Llobregat fins a l’escarpat de Castelldefels. A aquesta ciutat popular de l’oci i l’exercici es proposava una gran quantitat d’equipaments de gestió pública i socialitzada.
Alhora, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, des de la seva mirada independent i eclecticista, inventava una “Ciutat futura” entre la plaça d’Espanya, el port i l’aeroport, en sintonia amb les ambicions de l’exposició Internacional del 1929 i inspirant-se als futuristes italians, la Ciutat Vertical d’Hilberseimer del 1927 i els gratacels de Chicago i Nova York.
La tensa letargia durant la dictadura franquista va tenir excepcions, amb projectes no realitzats, com les fileres de blocs racionalistes d’habitatge econòmic de l’any 1949 de Mitjans, Moragas, Torcido, Sostres, Balcells i Perpinyà; les imaginacions d’aigua, llum, colors i música de Carles Buigas; o els experiments tecnològics dels anys 60, que van deixar un fragment de megaestructura i ciutat a l’espai, construïda artesanalment, a Sant Just Desvern, el Walden 7, dirigit per Ricardo Bofill i estructurat per Anna Bofill.
I el model Barcelona, ​​laboriosament pensat als inicis de la democràcia i implementat amb l’impuls dels Jocs Olímpics del 1992, va plasmar aquest desig de ciutat contemporània i democràtica, començant per dignificar i estendre els espais i per crear equipacions públiques als barris.
Avui continua viva aquesta intenció i la necessitat de repensar el futur de la ciutat. Amb la visió que suggereix aquesta crida de dibuixos, amb imaginació i optimisme radical, dibuixant unes arquitectures que ens permetin redefinir les condicions del nostre present i, amb això, obrir-nos a la possibilitat de futurs diferents, més equitatius i justos. Unes propostes que vénen d’arquitectes de generacions molt diverses, que han imaginat fragments d’una Barcelona futura, des d’ella mateixa i des de ciutats molt diverses. Un repensar que segueix camins, escales i estratègies molt diverses i complexes, però que també tendeix cap a la renaturalització, l’escala del barri i la proximitat, l’èmfasi en les diverses maneres de viure, a l’habitatge assequible, en refer la ciutat i en la investigació d’alternatives. Aquesta és la invitació per debatre.